Memòria 2015

Incorporar en el ideari de la nostra pràctica assistencial a la salut mental comunitària és voler clarament transcendir la dimensió individual i plantejar-se que l'objectiu és també la dimensió  col·lectiva.

Assenyalant una singularitat: el col·lectiu, que seria el propi de la salut pública, però en la vessant comunitària, que és la dimensió col·lectiva en relació, és a dir, la que considera els vincles de les persones, els vincles dels uns amb els altres.

Els vincles son particulars per a cada comunitat. No serveixen les mateixes intervencions  per atendre pacients de qualsevol indret que fer-ho al Maresme, per exemple.

 En cada lloc, els seus habitants tenen unes característiques culturals, geodemogràfiques i socioeconòmiques determinades i estan travessats  per institucions pròpies. Tenen un entorn determinat i un entramat que els hi dona un sentiment de pertenència i de compartir.

Ens interessa aquest aspecte comunitari, amb el seu entramat de relacions, com interessa també als “metges de capçalera”, és a dir, de la Medicina de Família i Comunitària, allò que pertoca a la persona, a la família, al seu entorn, en els diferents àmbits, podríem dir,  transversals en el que estan implicades.

En salut mental això és significativament important: la comunitat no és només l'escenari on es mouen i interactuen les persones sinó també és una eina de primer ordre per desllorigar allò que està encallat, en la pròpia persona i en el altri,  i per possibilitar la resolució d'un seguit de problemes, per permetre la continuïtat assistencial, per afavorir la inserció familiar, social i laboral. Finalment, la que pot conduir cap a una millora de la qualitat de vida.

La salut mental comunitària no és només promoure la proximitat dels recursos assistencials a on viu el pacient i on es relaciona sinó, especialment, establir uns objectius i uns mètodes de treball distints que incorporen la dimensió comunitària, respectant la subjectivitat de les persones.

També tenir molt clar que l'atenció a la salut mental, tal com deia Caplan, comprèn quatre dominis: la promoció de la salut mental, la prevenció del trastorn mental, el tractament del trastorn mental i la rehabilitació psicosocial dels seus desperfectes personals i socials. Aquests àmbits no son estancs sinó que comparteixen espais i moments i, sovint,  abordant un d'ells s'està activant un altre. I que cal tenir tots quatre presents en el moment de qualsevol intervenció.

I També tenir molt clar que es treballa amb una clínica de la complexitat, particular para cada subjecte, que cal abordar cas a cas i la pertenència a un entramat comunitari que caldrà tenir present en cada moment. Malgrat tot, aquesta complexitat és la que ens dona la possibilitat d'entendre l'origen del patiment i no acontentar-se només en un llistat de criteris operacionals amb objectius estrictament diagnòstics.

El paradigma de la “recuperació” o del “restabliment” al llarg de totes les activitats assistencials proposa aprofitar al màxim les potencialitats de les persones, més enllà del seu estat clínic, per un retorn a la “normalització” de la vida que segurament passa per la inserció social i laboral i la possibilitat d'habitatge autònom. El diagnòstic i el control simptomàtic perd centralitat a favor de la inserció i la millora de la qualitat de vida.

Les relacions amb les persones, família i amics, entorn laboral i social, tornen a ser la possibilitat de recuperar un lloc en la comunitat, reprenent la capacitat de la paraula i de prendre decisions,  malmeses per l'efecte del procés d'emmalaltir.

Les institucions comunitàries, terapèutiques o no, son enteses com a essers vius amb qui les persones es relacionen i donen oportunitat d'establir intercanvis que, si van en bona direcció, poden resultar molt beneficioses.

En aquest sentit, quan la persona s'hospitalitza s'intenta aprofitar els diferents espais de la comunitat terapèutica per a permetre l'expressió d'allò que genera patiment en les diferents relacions i activitats possibles, mitjançant la psicoteràpia institucional.

O bé reformulant les vinculacions familiars, de l'entorn immediat, de les activitats possibles en la comunitat. Qualsevol d'aquestes intervencions implica un moviment en el conjunt de les relacions establertes. Podríem dir que les intervencions son comunitàries i per tant socials.

Però no és només a aquest nivell: totes les intervencions presents en les campanyes de promoció de la salut mental, que regularment es realitzen en el territori, obren pas a l'augment dels factors de protecció de la salut mental, potenciant l'apoderament i la resiliència. Potenciar l'associacionisme i dotar-lo d'eines socioterapèutiques,  en general i mitjançant programes de prescripció social, augmenten els factors de protecció i poden disminuir els factors de risc presents en el desencadenament del patiment psíquic.  

Junt a una altre característica de la salut mental comunitària que és “l'advocacia” en salut mental, és a dir, el potenciar en la comunitat el percebre la importància de la salut mental en tots els elements que componen la vida quotidiana i el benestar.

L'advocacia, l'apoderament, la resiliència i la lluita contra l'estigma son temes presents, d'una manera o d'altre, en qualsevol projecte terapèutic, preventiu, rehabilitador o, evidentment, quan es planteja una intervenció en promoció de la salut mental.

La salut mental comunitària en totes les seves vessants encara no es contempla al mateix nivell que l'abordatge terapèutic més clàssic però hi ha tot un camí per endavant i, en això està la Comunitat Terapèutica del Maresme. En la recerca de complicitats i esforços conjunts. Una d'elles és la que prové dels plans transversals Salut-Benestar Social i els plans de vinculació amb les institucions comunitàries. Una altre, amb les Administracions locals i les entitats ciutadanes amb qui hi ha una estreta relació.

La comunitat és la protagonista d'aquesta manera d'entendre la salut mental pública. I creiem que aquesta intenció transversal, interdisciplinar, oberta i participativa és de capital importància en salut mental.

Com deia en Johan Cruyff, “si tu tienes el balón, no lo tiene el rival”. Aquesta frase que aparenta només una tautologia conté, en un altre registre, una metàfora. S'ha de tenir la iniciativa, s'han de fer activitats, sinó el pes de les forces que van en contra del bon sentit seran les que s'apropiaran del camp de joc.

Dr. Guillem Homet

Director Mèdic