L'estigma

La utilització pejorativa de paraules com idiòcia o imbecil·litat que són graus de retard mental, fins a la de boig o bogeria que té a veure amb la malaltia mental o les més modernes de malalt mental, pertorbat mental, esquizofrènic, maníac, histèric, etc. participen a situar les persones que pateixen aquestes afeccions en un lloc depreciat.

Sovint en els mitjans de comunicació, en qualsevol tema que es tracti, s'utilitzen paraules d'aquesta mena per qualificar (més aviat desqualificar) a algú o per definir una situació com a mancada de raó, de sentit, de lògica.

També en qualsevol acte en el que hi és present la violència s'invoca immediatament la malaltia mental com a causant. Només d'aquesta manera es podria donar raó a allò no raonable.

Darrerament el cinema de terror està basat en actituds de molta violència que són narrades en clau de malaltia mental.

I és aquesta la idea que predomina en la comunitat, una tendència a associar malaltia mental a violència quan està demostrat que no hi ha diferència entre la violència de les persones anomenades normals i les persones que pateixen una malaltia mental. Més aviat el malalt mental atempta contra la pròpia vida que no contra la dels demés.

Evidentment aquest no és l'escenari adequat per a la inserció social del malalt mental. Aquest plus de dificultat justament en allò que el malalt mental més necessita, la normalització de la vida quotidiana va en contra de la rehabilitació d'aquestes persones.

Les persones amb malaltia mental han de tenir igualtat d'oportunitats i plens drets com a qualsevol altre ciutadà.

I en aquesta fita és necessària la participació de tothom.

Igualtat d'oportunitats de viure amb digintat

Per a una convivència pacífica, solidària i tendint a la equitat és imprescindible que la societat i cada un dels seus ciutadans en concret mantingui un tracte respectuós amb els diferents col·lectius que la componen.

Alguns d'aquests col·lectius es caracteritzen per certes diferències en relació a allò que el grup social defineix com el “patró de la normalitat”.

Els que estarien inclosos dins del “patró de normalitat” són aquells que teòricament posseeixen el màxim de capacitats i garantirien un ple rendiment i harmonia. Aquest és el grup que està en possessió dels plens drets i té a l'abast el màxim de les oportunitats. Actua sobre el retall dels drets dels demés, sigui per una qüestió estrictament cultural o bé per defensar i perpetuar uns privilegis o defensar-se d'unes suposades amenaces al seu status quo o a la seva tranquil·litat quotidiana.

El manteniment d'aquests diferents drets desiguals dels col·lectiusen la nostra societat ve donat per la via de tenir accés o posseir coneixements, del poder que confereixen els diners, per pertànyer a una determinada cultura o parlar una determinada llengua, per tenir o no tenir unes determinades malalties, per ser autòcton en oposició a ser forà, per pertànyer a una raça, per tenir una determinada inclinació sexual, per ser massa jove o massa gran i fins i tot per ser home o dona.

Com a conseqüència de tot això no hi ha una veritable igualtat d'oportunitats de viure en igualtat, igualtat d'oportunitats per a un reconeixement i una integració social, igualtat d'oportunitats per a posseir les eines necessàries per estar en peu d'igualtat de condicions amb la mateixa facilitat que els col·lectius més afavorits.

Per modificar aquestes desiguals oportunitats es requereixen uns factors de correcció, un facilitar els camins i reconduir els vents per a que la nau arribi a port en condicions adequades per un viure de manera normalitzada.

Tractant-se dels malalts mentals en concret, més enllà de les dificultats pròpies que la malaltia produeix és el funcionament i l'estructura social la que posa en evidència el grau de minusvalia. La societat encara no afavoreix prou la participació ni la creació d'oportunitats que generin igualtat, que generin plens drets de ciutadà, de convivència social, d'accés al món del treball, d'accés a un habitatge digne o de compartir la vida associativa comunitària.

L'estigma que aquest col·lectiu pateix no està senzillament arrelat en la manca d'informació, tot i que també hi col·labora negativament sinó que està arrelat en les persones, en les famílies, en la societat mateixa. Molts dels mites sobre el malalt mental especialment el de la violència i el de la incapacitat són transmesos d'uns a altres, en les famílies, en els mitjans de comunicació, en el cinema, etc. contaminant totes les activitats socials.

Això genera un tracte desigual, de prevenció i prejudici, d'exclusió que es posa de manifest en els petits gestos de la convivència quotidiana i també evidentment en la normalització d'una convivència social, laboral, associativa, etc.

Intentar que el malalt mental recuperi algunes funcions malmeses és important però el que realment possibilita la integració d'aquest col·lectiu és anar en la direcció de fomentar igualtat d'oportunitats i participació en el teixit social.

L'èxit dels tractaments psicoterapèutics i psicofarmacològics, l'èxit dels tractaments rehabilitadors, només són possibles en el context d'una integració social i aquesta només és possible potenciant la participació i afavorint oportunitats.

Crear llocs de vida (família o institucions substitutives, diferents tipus d'habitatge, clubs socials, etc.), facilitar l'accés al món del treball (en les seves diferents formes, des de la formació, passant pel treball protegit fins al món laboral normalitzat), potenciant la convivència associativa en el teixit comunitari, possibilitant l'expressió de les seves necessitats i els seus desitjos, etc. són les eines on s'ha de posar l'èmfasi si el que es pretén és la integració social i la millora de la qualitat de vida del malalt mental.

Respectar la diferència és generar igualtat d'oportunitats i possibilitar la participació dels col·lectius no afavorits. És el cas dels malalts mentals.

Però això només és possible amb un compromís de tots i en un clima de respecte.

Dr. Guillem Homet Mir