Les malalties mentals poden crear malestar i patiment, poden alterar el funcionament de les persones, de la vida, de la relació familiar, poden fer variar el paper que les persones tenen en el seu entorn, poden fer perdre la relació amb el treball i, finalment, poden generar allunyament de tot. La malaltia afecta la vida psíquica de les persones i per tant és això el que està alterat.
Però, la persona, evidentment segueix sent la mateixa: el que pot estar alterat és part del seu pensament, de les seves emocions, de la seva conducta i comprometre el desenvolupament necessari per a madurar, per a una harmonia i un equilibri que permeti viure en "normalitat".
Aquest impacte sobre el ser humà, que pot ser de instauració lenta o ràpida, crea de immediat una situació a vegades incontrolable per a la persona. El patiment pot fer pensar i actuar d'una manera estranya a la persona i això pot fer que cerqui l'aïllament, la distància, abandonar els projectes. Sentir-se aliè i incapaç, perplexa o agobiat, com si fos una altre persona, o pensant en coses que ningú està d'acord, només fa que aprofundir en sentir-se diferent i, a vegades, sobrant.
Tot pot ser molt difícil i la convivència es pot ressentir molt.
Si la malaltia s'allarga en el temps, poden aparèixer pèrdues de la capacitat d'ordenar i donar sentit a la pròpia vida, poden aparèixer pèrdua de les habilitats per a respondre a les exigències de la vida quotidiana, de les relacions amb els demés.
Quan la malaltia s'allarga s'anomena crònica, és a dir, que tendeix a mantenir-se amb les mateixes característiques i tendint, cada vegada més, a consolidar les pèrdues i la vida que es pot fer amb aquestes pèrdues.
Es per aquest motiu, que és molt important que la persona amb una malaltia mental pugui mantenir el màxim possible la vinculació amb la família, amb el seu entorn, amb les activitats, per tal de que aquestes pèrdues siguin mínimes. I en cas de s'hagin perdut, participar en activitats rehabilitadores per tal de recuperar-les.
Si la malaltia ha suposat un tall que ha impedit l'accés a una vida autònoma i de plens drets, és necessari posar les eines per a que això sigui possible.
Les dificultats que es creen s'han de tractar de superar amb l'objectiu d'abastar una qualitat de vida suficient i d'acord amb les expectatives de la persona malalta.
Per això, especialment en les malalties greus i de llarga durada, és important mantenir vinculació amb els serveis que tracten i amb els serveis que rehabiliten i, depenent de les dificultats específiques de cada persona, seguir un pla que tingui com a meta la normalització de la vida.
Cal tenir en compte que qui marca la menys vàlua és la societat: una persona que va en cadira de rodes pot ser incapaç per fer desplaçaments fins que els mitjans de transport s'adapten a aquesta situació. En aquest moment la menys vàlua per a desplaçar-se, desapareix. I successivament, la persona pot anar perdent menys vàlues en la mesura en que la societat va fent desaparèixer els obstacles.
En salut mental els obstacles existeixen en les conseqüències de la malaltia mental, en com la societat i els ciutadans en general estan organitzats, en la disposició d'acceptar les dificultats dels demés i permetre una convivència en termes d'igualtat i de plens drets a les persones amb malaltia mental.
És en la igualtat d'oportunitats on es juga la inserció del malalt mental.