La reclusió i exclusió van ser la manera de tractar el tema de la malaltia mental i de tot allò que suposava una conducta marginal, asocial i fora dels cànons del que es considerava “normal”. Grans institucions van ser aixecades arreu per assolir aquesta escomesa. En aquesta tessitura, en diferents èpoques dels darrers dos o tres segles, podien compartir espai amb els indigents, prostitutes, delinqüents, etc.
Aquestes institucions, sovint de grans dimensions aptes per a un gran nombre de persones, la majoria de les quals eren ingressades de per vida varen progressivament especialitzant-se en col·lectius com per a persones amb retard mental, amb malaltia mental, orfes, indigents, etc.
Aquestes grans institucions van propiciar el sorgiment de moviments i iniciatives que tractaven de donar un contingut humà, rescatant, de diferent manera, a la persona que la institució esborrava.
D'aquestes grans institucions, sortosament en crisi a partir de la meitat del segle XX, en queden els esquelets com a testimoni viu i vil del rebuig que la diferència causava en el essers humans i que, sota altres formes, persisteix encara en els nostres dies. És el que diem l'estigma que representa una dificultat per a la inclusió social del malalt mental .
El malalt mental ja no s'exclou darrera de murs i edificacions inassolibles però hi ha com unes barreres intangibles que dificulten la incorporació del malalt mental en un treball normalitzat, en una convivència en el dia a dia normalitzada i en un tracte igual.
Esperem que en un futur no molt llunyà, el testimoni d'aquestes barreres intangibles sigui una cosa del passat, com les restes d'aquestes institucions abandonades.